Via delle Botteghe Oscure

Dio, come ti amo - Domenico Modugno

P6R 99.8 FM, “Via delle Botteghe Oscure”. Final de curs, despedida. El 3 de juliol s'acaba la temporada 2008-2009 de Punt sis ràdio. Aquí al Jardí comencem abans les vacances, així que aquesta és la darrera edició de la temporada. La despedida, el festival de final de curs, caput, se fini, finito, adieu, goodby, aufirdesen... L'últim dia de classe. “És l'hora dels adeus i ens hem de dir adeusiau...”. Tots els nens de 8è d'EGB ballaven al mig de la pista fent la típica rotllana del cant dels adeus agafadetes tots ells. Després totes les nenes van plorar i ens vam intercanviar adreces que van acabar morint-se destintades, esgrogueïdes i arrugades, enmig d'un torcido somriure de commiseració, mentre -molts anys després- les llençàvem a una paperera qualsevol. L'oblit. Anys després, a l'insti, la tradició de l'últim dia de classe era pillar busos, derbis variants, hurris i vespes (primavera 75 vermelles p.ex) i baixar a la platja llarga de salou, i veure les xatis de classe en bikinini. La tradició. I sí doncs, avui xapem el xiringuito fins el setembre. I ho fem amb aquest pugrama on hi conflueixen algunes fils sueltus per nuar-se en aquest tapis d'acomiadament i en certa manera també, de oblit. I un dels cordills d'aquest teixit és la tradició del Jardí de fa tants anys, de pegar-nos el capritxet d'un especial música italiana. I clasici, Mina, Celentano, Paoli, Modugno, Morandi... ¿recurs fàcil? Sí, Sinddudda: llàgrima fàcil italiana per acomiadaments amb mocador de fil blanc bordat. Adioos amooor me voyyyy....

Occhi di ragazza - Gianni Morandi
Nel Blu Di Pinto Di Blu (Volare) - Domenico Modugno

Contra el deshilachado de la memòria, fotos. Primer pla d'una placa de carrer de Roma, rotllo rectangle de màrbre i tal. Diu la placa: “via delle botteghe oscure” i sota “dagli archi un tempo semispolti del teatro e della cripta di Balbo”. En aquest carrer hi va viure, a finals dels anys 30, un personatge singular, enigmàtic, de llibre. Un home sense passat. Un home que de cop txas, es va quedar sense passat. Ves tu mira, aquestes coses passen. Algunes vegades de cop, i d'altres a miquetes. D'altres el passat, la memòria es va perdent esfilagarsadament. De l'home que vivia a la via delle botteghe oscure en sabem més aviat poques coses: bastant ben detallades del 1947 fins finals del 1965; alguns detalls -conjectures, deduccions més que res– des de febrer del 1939 al 1947. Però més endarrera del 1939, res. Un vast, calorós i sec desert amb una única palmera, aquest asidero que diu: “via delle botteghe oscure”. Un buit de memòria infinit, un pou d'oblit fondo-fondo del que no es pot treure apenes res. Un home sense passat. A l'home delle botteghe oscure no li queda sinó recuperar la seva pròpia pista a partir de restes, converses despistades, fotos, retalls de periòdics, diaris personals inconclusos, fotografies agafades d'aquí i d'allà...

Riderà - Little Tony
Lisa dagli occhi blu - Mario Tessuto
Se Telefonando - Mina

Més fotos. Foto en blanc i negre d'un Ferrari 250 GT blanc empotrat de morro en un til·ler del Bois de Boulonge, a Paris. Un enorme til·ler d'un metre de diàmetre i d'uns -per dir algo- 15 m d'alt. La matinada del 6 de juliol del 1965, per ser més exactes. El Ferrari amb el que es va matar el dominicà Porfirio Rubirosa. Sortia d'una all-night farra per celebrar la consecució de la Copa de França de Polo. A més de 120 Kms/h. Es veu que va adelantar un BMW, va tocar lleugerament un cotxe aparcat, es va desequilibrar, va fer un parell de esses, i Plaff. Contra el til·ler. L'arbre de la tranquil·litat. Tranquil·litat Eterna. El til·ler ni es va moure. El Ferrari va quedar només lleugerament arrugat del morro. Però el motor va picar endarrera, i “Rubi” -sense cinturò de seguretat- se'l va empassar senceret. Sembla clar que Ferrari i til·la no semblen de bon maridar.

La Lontananza - Domenico Modugno
Cento Giorni - Caterina Caselli
Scende la pioggia - Gianni Morandi

Porfirio Rubirosa va ser també un personatge de llibre: dels seus múltiples llibres biografics, però també de llibres de tius tant reconeguts com Modiano o Truman Capote (a “Pregàries ateses”, Capote li retrata un samaler de 28 cm. De fet als Bistrós parisencs els molinets de pebre de fusta aquells grans encara es coneixen com "rubirosa"). Rubirosa va ser probablment the last of the famous international play boys. Diplomàtic, play boy, gran jugador de polo, pilot de cotxes, pilot d'avions, boxejador, liat amb les dones més riques i/o guapes de l'epoca: Joan Crawford, Veronica Lake, Rita Hayworth, Dolores del Río, Ava Gardner, Zsa Zsa Gabor, Jayne Mansfield, Eva Perón o Kim Novak. Un gran follador, sí. Com a pilot de cotxes era més aviat discret, amb tot va arribar a córrer GP's de F1 amb Ferrari el 1955 i les 24 h de Le Mans. Sembla que Rubirosa i l'home de via delle botteghe oscure van ser bons amics en el Paris del 39-42. Que fins i tot Rubi el va emplear com secretari a la legació Dominicana on era encarregat de negocis. En aquell Paris de l'ocupació Nazi, sembla que Rubi va ajudar-lo donant-li passaports dominicans, com els que diuen va vendre als jueus desesperats per escapar de l'ocupació. Però quan 25 anys després, li van explicar a l'home de la via delle botteghe oscure de la seva amistat amb el Rubirosa, aquest ja feia uns mesos que s'havia empotrat al til·ler amb el Ferrari. Rubi, doncs, no va servir a aquell home a tracejar el seu passat.

Il Cielo in una Stanza - Gino Paoli
Cuore (versione originale 1963 - rarissima) - Rita Pavone
Ragazzo triste - Patty Pravo
Nel Sole - Albano carrisi

Foto en blanc i negre, data indeterminada: probablement principis-mitjans anys quaranta. Grup de mecànics dins un taller enfilats en un gran camió, amb la carrosseria a mig construir. El taller és Cal Salas, de Reus, on ara hi ha els Aluminis Reus, davant la sala X de Cine. Foto borrosa i difuminada, mal emfocada. Amb tot, encara puc reconeixer les faccions de mon avi. Dels enfilats dalt de tot, és el tercer per la dreta.

Cares borroses, difuminades, records en perpètua deshilachación, desfent-se fins que al cabdell no li quedi cap més pas de fil. La resta de mecanics, aquelles 10 o 12 cares anònimes ¿qui les coneix? ¿qui les recorda? ¿al passat de qui pertanyen? La memòria totalment desenredada, enfilada fins a l'infinit.

¿Fem fotos en un desesperat intent d'aturar el temps, de congelar la memòria? and if so, ¿què passarà en anys a venir quan les actualitzacions dels nous programes fotoxops, MSbiuers i demés pugrames informàtics no siguin capaços de descomprimir totes les tonelades de patrimoni sentimental guardat en formats caducs, gif's, jpg's, tiff's? res, memòria deshilachada desesperadament aferrada a papers en continua descomposició, a arxius gràfics d'improbable descompressió.

Alla mia età - Rita Pavone
Ma che freddo fa - Nada
Rose Rosse - Massimo Ranieri

Poz zí. El passat es va perdent. A vegades de cop, com qui tropeça amb una pedra. Plaf. I ja està, ja ho has perdut tot. Altres vegades es perd entre la boira, a esfilagarsades, com qui va estirant bocinets de cotófluix del menat gros. A miquetes. Divisar borrosos trocets del passat a través de les ocasionals clarianes que la boira obre de tant en tant aquí i allà. Tot molt inconnex, sats? La consciència, mentre camines pel mig de la boira, que aquest pedrot, que aquest pi, que aquest esbarzer, ja no el veuràs mai més. I ni que d'aquí 10 minuts hi passis pel costat, i el tornis a veure amb els teus propis ulls, no seràs capaç d'identificar-lo com un record propi. Via delle botteghe oscure, aquí en aquest acomiadament del JDM

Mai Le Dirò - I Giganti

La darrera foto de la capsa de galetes metàl·lca. Blanc i negre, per suposat. Una nuvia, un vell assegut amb cara seriosa, un jove alt i moré dret, darrera el vell.

“- t'en recordes del casament de Freddie amb la Gary Orlow?
- no
- a Niça... a l'esglesia russa... erem quatre testimonis: tu, jo, el vell Giorgiadzé (l'avi de la Gary), i el quart testimoni era el teu amic, en Rubirosa...
- Qui?
- El teu amic Rubirosa... el Porfirio... el diplomàtic Dominicà"

Conversazione - Malabella

Final. Aquesta antiga de debó. "Vaig treure la foto de la Gary Orlow de petita. S'endevinava que plorava pel gest de les celles. Els meus pensaments se'm van endur lluny, a l'altre punta del món, en una estació balneària de la Rússia del sud, on feia molts anys la fotografia havia estat presa. Una nena torna de la platja, al crepuscle, amb la seva mare. Plora per no res, perquè hauria volgut continuar jugant. S'allunya. Ja ha passat la cantonada, i ¿les nostres vides no es dissiparan tan ràpidament en el vespre com aquella pena infantil?"

Che t'aggia di - Mina & Adriano Celentano

Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. 5 de juny, primavera 2009

North American Scum - LCD Soundsystem

P6R 99,8 FM, EJDM, “Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir”, en aquest jardi del manicomi. L'avia fa molts anys va tenir un xuxo, vamus, un cas tremendu, per escriure un llibre d'aquest xuxo i la seva obsessió pel menjar. Només dir que un dia l'avia va arribar a casa i es va trobar tot el sofà ple de paperets de plata. El puto xuxo s'havia pimplat com si tal cosa una caixa de 1 kilo de polvorons, d'aquells embolicats individualment. El més extravagant del cas no és però això. Ni el fet que la caixa estava en un armari i precintada amb el típic plàstic d'aquells rotllo CD, que quan els has d'obrir et cagues en tot. No. El més extravagant és que va passar en plena canícula d'agost. Bién. Allí se'l va trobar l'avia, tirat al sofa com un serdu i tip de 1 kg de polvorons. Però buè. ¿que te que veure el xuxo de marres amb “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir?”, la veritat és que està pelin traido a contrapelo, però ahi va: Resulta que una altra de les obsessions d'aquest xuxo obsessionat amb el jalar, era recollir menjar, ossos, carcanades i tal, i enterrar-les en milions de forats que feia per tot el jardí. Després, s'oblidava que les tenia enterrades, (o no, nusé si obliden o no, la veritat és que no tinc gaire idea de com xuten els xuxos), el que sí se, és que mentre que mai va arribar a desenterrar cap dels seus tresors, en canvi és va passar tota una vida enterrant coses, enterrant secrets, guardant gasivament trofejos. De tant en tant donaves una patada a una pedra i de sota en sortien cadàvers del passat. De tant en tant sona alguna cançó, s'olora alguna colònia, sentim algun acord, veiem alguna carta escrita a boli, i el tresor del pirata, el cadàver embalsamat, el secret retorna. Ni que sigui per una fracció de segón. Suficient per tenyir de gris-plom un dia solejat de juny. Les nostres trampes, els asos que vam escollir a la màniga, el punxó que vam clavar arterament, les excuses que tant sibilina i brillantment vam imaginar. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Una patada a una pedra, uns acords determinats, una fragància escollida, un pensament furtiu, i ja el teniu aquí: Retorna el passat tètric, lúgubre. Aflora a la superfíce, qual bombolla de metà en xarca d'aqua pútrida. Avui estem aquí per retre'ls sentit homenatge: les nostres pròpies trampes, estacazos retropropulsats del passat. La venganza de don Mendo.

Saturate - Chemical Brothers
Standing in the way of Control (Soulwax Edit) - The Gossip

Doncs sí, coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar. De vegades un sent un cançó i li puja la bafarada del passat. Grisos pensaments emboiren la cavitat cranial. Veuetes recordant episodis foscos, mentides, penitències que complir, peatges que pagar. ¿Hi ha algún miserable altanero que gosi dir que no li venen refluxes d'aquestes boires del seu passat? Qui més qui menys, tots tenim els nostres cadàvers embalsamats, sigui a l'armari, sota el llit o al disc dur del PC, no? Aleshores, quan el enzim activa la neuropenitència, un, inconscientment, comença a xiular qualsevol cançó, la primera que se li posi a tiro. Qui canta els seus mals espanta. Espanta els mals esperits, els mals records, els remordiments, la mala consciència. Qui xiula els seus mals càrrecs espanta. Algunes cultures precolombines creien que el xiular era una manifestació del diable. I potser no anaven tan desencaminats. La manifestació del diable que tots portem dins, del diable que tots vam ser. Coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar.

Oh Bauer - Jeans Team
A Question of Time - Depeche Mode
And I Was A Boy From School - Hot Chip
Hazel - Junior Boys
The Sun Rising - The Beloved

Cadàvers a l'armari. Inquietants, torbadors, i familiars. Els cadàvers de l'armari venen de visita. Al crit de “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. “tst, tu, hola quetal? Soc jo” et diuen ”és a dir, soc tu, soc el teu mateix jo, o el teu mateix tu com prefereixis... eh, eh! sí tu! no t'amaguis! no dissimulis! no miris cap un altre lloc! no xiulis! Es-col-ta-el-que-et-dic, es-col-ta-el-que-tu-va-fer!” I és clar, has de deixar de xiular i prestar-los atenció. Recordar-los. Estar per ells un moment. Com aquelles visites inoportunes que truquen el timbre quan estas apuntito-apuntito de fotre un polvo, i l'únic que pots fer, ja amb la minga a la ma i el timbre de fons musica, és xiular. Xiular ben fort i apretar les dents.

pandemonium - Pet Shop Boys
Round & Round - New Order
Disappointed - Electronic
It's my Life - Talk Talk
He's on the phone (radio edit) - Saint Etienne
Promised Land – The Style Council

Ella està al telèfon, sorbiendo el dulce nectar del amor, and de reppent, plaf! Apareixen de visita els cobradors del frac. Els passius dels nostres passats, contracte i calculadora en ristre, exigint passar comptes. Exigint justícia poètica, exigint justa penitència pels pecats passats ¿que quins pecats? Bah, els que sigui, a cada qual els seus, cadascú a la seva puta bola, això és el de menys. És com si em diguessis que si euro super 98, o 96, o extradiesel: menudències. El rellevant és moure el motor, el tipus de combustible és secundari. Legions de cobradors del frac impolutament vestits de rigorós negre. Aflorant de les catacumbes. Deutes a saldar, acceptem rais, asnefs, rattings, reagrupaments de passiu, comprem tota classe de deutes. El pecat porta la penitència, i ambdós son gran negoci. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Ja sento el timbre de la porta, ¿que volen aquesta gent que venen de matinada? Passar comptes al el pròpi passat.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Frigo Dedo, 29 de maig, primavera 2009

Marcianet De Mart - Joan Miquel Oliver

P6R, 99,8 FM, i aquesta edició d'avui que es diu “Frigo Dedo”. Joan Miquel Oliver, no prou content en marcar la pauta, marca la línia i marca la lírica. Resumint: JMO marca paquet, con poderio y valor. I aquí en aquest molt modest Jardí de vora el mar, l'únic que podem fer -molt modestament repetisc- és seguir-lo, xupar roda. Imitar per la patilla, afusellar, copiar, xupar roda. Ja ho deia a qui el volia escoltar, el llegendari sprinter veneçolà -oh Veneçuela, terra de grans sprinters!- Julito Emeraldo Van der Kerkof, quan ja retirat ofegava els seus problemes d'erecció senils en mars de cazallas, zarzaparrillas i altres begudes amb z's sobre rònecs taulells de tabernes de mala mort: “amic” deia Van der kerkof esputant purito etanol per la boca, “amic, més important que un contundent cop de pedal és escollir la roda bona, la roda a la que saltar”. Bé, crec que Oliver és la millor de les possibles rodes. In-trac-ta-ble està el paio amb el seu nou bombó mallorquí. Així doncs ¿que el J.M. Oliver diu polo de menta? Nosaltres saltem gregàriament a roda amb aquest “frigo dedo”. Eren els meus preferits. I els popeye de taronja també. A 25 peles crec que anaven. I els “drácula”. En canvi el frigo pie no, veus? Jo sempre he estat més de ficar el dit que no pas ficar el peu. I quan no m'arribaba, doncs el Burman Flash.

Polo De Llimona - Joan Miquel Oliver
Meltdown - Alondra Bentley
la educación - Abraham Boba

Camiseta carabassa Jim, Camisa kaki amb galóns de sergent, camisa florejada de magnum. Ferraris varis de guisval (rojos tots, naturalment). Una pegatina groga de Bultaco sobre bicicros BH blau-metalitzada. Revistes porno en blanc i negre amagades en un tunel fosc baix la carretera. Un petó i una sobada de pits sota un garrofer (just on anys després una respectable família pagaria un hipotecazo que-t'hi-cagues per un xaletarro de disseny, marbre, fustes i tal). La primera pajilla en divendres, després de l'1-2-3. I una avia estenent roba d'un cossi d'aram. Un terrat, una casa de 1917. Una cadira de ràfia. Jocs amb trastos vells. Sol i la refrescant humitat dels llençols blancs voleiant.

Some things of my own - Alondra Bentley
La vigilia - Abraham Boba

Tricicles, bicicles, quatricicles. Sumen els anys, sumen les rodes. Hinault, Lejarreta, Fignon, Mosser, Arroyo, Perico, Roche, Velda, ¿sprint o marató? ¿criaturada o senilitat? Quan pedales per una carretera infinitèssimament corbada, un no és conscient de la seva corbatura, un creu que és una recta, un no s'adona de l'angle. Un ni s'entera que es fa gran, que poc a poc, infinitèssimament, un es va corbant: la columna, la carretera, els arrugues, la pedalada, la voluntat.

A Little Death Around The Eyes - Peter Doherty
Golpe de Estado - La Bien Querida

Pipes, moltes pipes, tones, camions de pipes. Munts i munts i munts de closques per tot arreu, fins colgar-me completament, fins colgar tots els meus silencis, ¿tantes pipes? ¿closques on tancar els silencis? ves tu quina xorrada més tonta... I un pagès. Un pagès corrent com un xiflat i cridant emprenyat, roba-cireres, capitanes de quince años que fuimos para ser ahora unos desconocidos.

Nombres y teléfonos - Francisco Nixon
Els Vells - Sedaiós
Dins Un Avió De Paper - Joan Miquel Oliver

Agost, pols, espigues, calor, mores, parades d'avellaners, basses. Basses d'aigua orgànica, viva. I aquella llefiscosa i desagradable sensació als peus ¿sats que et vull dir?. Basses de fons relliscos. Verdet. I mosquits. Picades de mosquits. Autan, flit, zz paf, Sterminio i pastilles blaves. Picades de mosquits. Puntets, granets, crostes, pelades i tirites. Moltes tirites. Relliscades, pelades, Bromera blanca efervescents d'aigua oxigenada, coisor, i algú bufant “buf-buf, no pica-no pica, buf-buf, no pica-no pica”. Tones d'ingènua fe en bufades miraculoses, petonets, fregues i demés sortilegis. Genolls, colzes, i volar per sobre del manillar. Relliscar pel canto rugós de la piscina, empotrar-se en una paret d'esbarzers, tropeçar amb una manguera, despenjar-se barranc avall, o cremar-se amb el tubu d'escape d'una Variant (negra per més senyes). Encara més tirites, llaguetes, Bucoalbucid, fenargan, clamoxil, binotal, tonopan, salvapic, formitrol. Rentar-se les dents amb close-up, fer un pipi i anar a dormir. Sobreviure, arribar a gran.

Parallel Lines - Junior Boys
all over the world - Pet Shop Boys
The Sun Rising (Danny's "Love Is..." Remix) - The Beloved
Hazel - Junior Boys

Tebeos, Anacletos, Mortadelos per tot arreu. Caixes de Mortadelos. Caixes de pandora obertes, menudu super-humor, ja-ja-ja. Moure les banyes d'una tele blanc i negre, Osito Misha sintonitzat, ratlles, neu, carta de ajuste, himne nacional, carta de navegació, planol del tresor, el barco dels clicks. Pirates. I reventar una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set,... pilotes de futbol en les punxes del mateix cactus. El mateix putu i odiat cactus. Punxes i punxades, punxades al costat. Flato. Un dos tres salvat. Titanismes, homerismes, pamplines: res que no li hagi passat a tota la immensa resta de la humanitat, polvo, minuncies, futeses. Faltes de perspectiva. Desenfocament temporal. Timo existencial. Experiència fallida. Pandemonium. Ale, Final.

Pandemonium - Pet Shop Boys

Futebol é Everything, 22 de maig, primavera 2009

Futbol Fever - DJ Miguel

"Football is everyhting". ¿futebol é everything? ¿si? ¿el futbol ho és realment tot? Buenu, en aquesta vida és dificil que àlguna cosa ho sigui tot, incloent el sexe, quan fins i tot després del més acollonant dels polvos desatados, acabes pillant el comandament a distància per enxampar el final de House. Sí, “Fuebol é everything”, com tots els maximalismes, potser està un pelín pallá. I Sinembargo algo hi ha. Si agafes i sumes tots els minuts de mal rotllo, alegries, emprenyades, alteracions mentals i demés, pels diferents àmbit vitals (futbol, curro, amor, família, amics...), a tant per barba, tinc una lleugera idea de què rankaria el futbol, o més específicament el FCB. Per exemple, particularment, i vist en perspectiva, em sembla que no he estat mai tan alterat com en últim RM-FCB: ni canvis de curro, ni estudis, ni naixement de crios... I sí, clar, si no és el futbol seran les motos, o pescar amb canya, o fer catedrals amb palillos, o els concursos de xuxos, o el golf....

En tot cas no se'm acudeix millor època per presentar aquesta horeta de cançons relacionades amb el futbol: just abans d'aquest transcendental dimecres, i just després d'aquest empatx que ha transportat tot el que hem viscut aquestes últimes setmanes molt més enllà del purament esportiu, fins conduïr-lo a un nivell semi-filosòfic, més relacionat amb el sentit últim de tot plegat, els destins colectius, constància, principis morals i tal. Doneu-me una base prou populista i els diaris us bastiran qualsevol teoria del comportament humà, amb metàfores alusives, i tal. Comencem doncs: patadón a seguir des de Mareo (Gijon), a La Romareda (Saragossa): són els asturo-maños de La Costa Brava, rascan en un dels episodis del desmoronament del Primer Florentinato: el mediàtic cumpleaños de Ronaldo i la crítica mordaç a tota l’afegit de tomates rosas dels Galàctics:

El cumpleaños de Ronaldo- la Costa Brava

La esperanza blanca en tiempos de cólera: El Retorno de Florentino. Abans del Segón Florentinato hi va haver el Primer: aquest que canten Las Escarlatinas. Un panegiric de l'obra del Ser Superior a càrrec de les sempre genials Escarlatinas, d'un temps d'un pais “todos guapos y con balón: o Figo, o Raul, o Solari o Pavón... gol de oro y alirón del Madrid, hay que ver las filigranas de Zizou, o Bekann o Ivan o Casillas, o Raul... ”.

Sueño Merengue - Las Escarlatinas
un tacle de patrick vieira n'est pas une truite en chocolat - Vincent Delerm

De verdeamarelho, heptacampeona del mon, la felicitació que Vinicius de Moraes va cantar el '71, al bar la fusa de Buenos Aires, Argentina, pel campionat de Mexic ’70. Opinablement el millor equip ever, diuen els experts. Moment culminant quan Vincius diu a la parroquia argentina que omplia el cafe de la fusa de Buenos Aires, “lo ofrecemos a ustedes tambíen, por que “hincharon” tanto por nosotros... y esto jamás lo olvidaremos” i els jajas del públic argentí de la fusa "je, je, que graciós el brasilero aquest …".

Copa Do Mundo - Vinícius De Moraes

Referències costumistes camuflades d'un geniecillo de la música pop cule, com és el Guille Milkyway de LCA a “El momento mas feliz” de la Revolucion Sexual: “El momento más feliz es cuando un martes / Hay Champions / Y Deco se sale / Y aplasta a Mourinho en la semifinal.”

(o també a “como un fan”) “¿Que quieres que te diga? ¿que el / tiempo va a mejorar? ¿que el gobierno está fatal? ¿que el barça hoy / ha vuelto a pinchar?”

El momento más feliz - La Casa Azul
Eto'o (su jugador favorito) - La Granja

Un projecte que pretenia fondre futbol i art conceptual en un metratge cinematogràfic, “Zidane, un retrat del segle 21”. Els escocessos Mogway es van encarregar de la BSO anant totalment a la seva bola. Un parell d'artistes visuals, Douglas Gordon i Philippe Parreno, transformen tot el metratge de Zidane —enregistrat per disset càmeres en un RM- Vila-real— en una peli més pròxima a l'art visual que no pas al documental esportiu (oju, això diuen les cròniques, que jo no l'he vist). Van mesclar les imatges i sons de l'estadi amb la melancòlica música dels Mogway.

Black Spider - Mogway

Santa Maradona, del LP “Casa babylon” el 1994, ara s'ha fet famosa per la promo de la sexta. Manu Chao i els seus ex, arrimant el ascua futbolística a su sardina anarkoide altermundista, recordant que a més de 4-4-2, gols i penals, el futbol és també Berlusconi, Bernard Tapie i Claude Bez (ex-president puteru del Burdeus), els equivalents als nostres Gils, Canedas, Ruises de Loperas i tal. “La coupe du Monde est termine, Maradona n'etait plus la, Pour proteger les Italiens, Larchuma football club, Santa Maradona priez pour moi, L'aillier gauche va centrer, La Defense est debordee, L'avant centre est apparu, Le guardien est battu!!, Penalty! non! Si! ,Match nul! , Match pourri! Berlusconi, Bez et Tapie ont bien compris, Paolo Rossi! L'heure est aux choux gras... ...et aux bourreaux des Tibias, Santa Maradona, priez pour Moi”

Santa Maradona (Larchuma Football Club) - Mano Negra
Futbol - Sisa
Life Of Riley - Lightning Seeds

Life of Riley, de Lightning Seeds, no te cap referència futbolística a la lletra, però la fan servir molt al programa de la BBC “Match of the Day” que seria el nostre Estudio Estadio, sobretot en l'espai “el gol del més”

Maradona - Andres Calamaro
Meu mundo e uma bola – Pele & Sergio Mendes & Brasil 66

El 1977 es va estrenar el biopic sobre Pelé, el títol, evidentement: "Pele". De la peli se'n va fer una BSO a càrrec del geni de l'easy leasening Sergio Mendes & Brasil 66, on tamabé hi colaborava Gerry Mulligan amb el seu saxo. Les composicions i arranjaments anaven tots a càrrec de Sergio Mendes, excepte dues composicions: "Cidade Grande" i aquesta que sentim, "Meu Mundo E Uma Bola", composats i cantats, oju al datu, pel mismissim Pele in person. ¿eh que no se li donava malament?

Phutbol - Los Sencillos

(siempre hablando de futbol: Victor Baia, Cantona, Maradona, Ronaldo, Romario, O Rei Pele, Maradona, Shohan Cruyff y Valdano, Ravanelli y Menotti, Ginola, George Whea, Kiko, Caminero, De la Peña lo pelat, Maradona, Gary Lineker, Ruy Costa, Kubala, y Raul, George Whea, Auuuu.siempre hablando de futbol)

Oda als inventors del tinglado: sens dubte el millor himne oficial possible a una selecció de futbol: New Order canten a la selecció anglesa de Robson, la del mundial d’Itàlia del 90. Pels mitomans, al final se sent "Some people are on the pitch! They think it's all over! It is now, it's four! " el locutor de tele al final de la final del mundial d’anglaterra’66 fent referència a l'invasió de camp dels espectadors en el mateix moment final que marcaven el 4-2 (encara que regrabat per l'ocasió), l’únic mundial que han guanyat (i amb puxerasso), contra Alemanya. Els corus els fan els jugadors: Gazza, Platt, etc… i a la cara B John Barns fa un rap sobre la mateixa cançó. Un ¿meritori? 4th place: en les semis van perdre amb alemanya, amb Gazza retirant-se plorant per una vermella, i en l'altra semi Itàlia va guanyar a penals a Argentina, amb Maradona cagant-se en tota la gent que el xiulava durant l'himne. En la final, Alemanya va marcar de penal. Trist mundial, Schillachi va ser declarat el millor jugador, i crec que això deixa clar la qualitat d'aquell Mundial. El millor: probablement aquest hittazo de New Order.

World In Motion - New Order

Per l'eurocopa '96 d'Anglaterra, la FA va voler repetir jugada, i va oferir a Ian Broudie (capo unipersonal dels Lightning seeds), de fer l'imne per l'eurocopa'96 (Jules Rimet still gleaming / Thirty years of hurt, never stopped me dreaming ), Three Lions, es va dir, els tres lleons de l'escut de la FA. Resultat semblant, hittazo musical i naufragia a Semis contra els Germànics a penals, desprès d'haver guanyat a quarts, també a penals, a la sel·lecció de Clemente. El missatge de la cançó, en certa manera profètic, abundava en la fe en la victòria després de 30 anys de fracasos seguits. Em pregunto què tal els haurà sentat la darrera eurocopa d'Espanya, en certa manera un altre paradigma de repetit fracàs històric (encara que en aquest cas no només futbolístic, hehe). La final d'aquella Euro'96 la va guanyar Alemanya a Txecoslovàquia per 2-1 a la pròrroga.

Three Lions - Baddiel, Skinner & Lightning Seeds

Obviament fora de la sel·lecció d'aquest pugrama s'han quedat molts referents futbolístico-musicals, no estan tots els que són, però per altra banda ¿qui ho vol tot? Per exemple, Noel Gallagher, de Oasis, és un gran fan del Manchester City. També és del City (o almenys ho era fa anys) Morrissey. Damon Albarn, de Blur, en canvi està sovint amb els supporters del Chelsea. Franz Ferdinand va donar suport a Escòcia amb una cançó en la que la lletra era la paraula ‘Escòcia’ repetida infinitament. La cançó ‘We're in this Together’ de Simply Red, va ser també cançó oficial de la Eurocopa '96. El mateix que ‘Vindaloo’ i ‘Jerusalem’ de Fat Les. ¿Què dir del ‘We are the champions’, de Queen, a la Txampions? O del ‘You never walk alone’ de Gerry & The Peacemakers. “Dedícate a otra cosa”, de Potato, glosava els gols fallats per Julio Salinas. O la molt ilustrativa cançó de La Habitación Roja ‘Nunca ganaremos el mundial’. ‘Enrique el ultrsur’, de Los Nikis. Los Planetas, a ‘Un buen día’, citaven al recentment retirat Gaizka Mendieta, famós (a banda del futbol) per sortir a les revistes de música com seguidor de la música ‘indie’. Els valencians Danny Mellow també el van fer sortir a ‘Mendieta’s sad song’. El 2004 l'Athletic de Bilbao va encarregar a Kepa Junkera el disc del centenari “Athletic Bihotzez”, on van cantar convidats Butragueño, Kempes i sí, el mateix Guardiola , ... I sí, futbol goes on, like music, like life...

Alpargatas. Muy Buenas.

Pacific Coast Highway – Burt Bacharach

P6R, 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Alpargatas. Muy Buenas”. Perquè mira, sats que et dic? soc un gran amant del concepte alpartatas, tant com objecte com com metafora de la vida comoda. Alpargates als peus i alpargatas mentals. Comencem amb aquesta autopista de la costa del pacífic del Burt Bacharach. Avui la història, el que direm, les cançons que escoltarem, van de llocs exòtics, llocs amb un poder atàvic d'evocació. Llocs, la simple menció dels quals, ens evapora la ment, ens tranporta, ens mouen cap algun lloc que només nosaltres mateixos -casascú el seu respectiu, diguessim- sabem dins nostre. Portem encara alpargatas als peus, yet el pasword (aquest nom de lloc que ens ha de telenstranportar del menjador de casa a algún exòic paissatge), aquest ignidor, deia, ens descalça les alpargates mentals.

“Alpargatas. Muy Buenas”, perquè un arriba del curro un vespre qualsevol de maig fins els ous de tot i de tothom, un es treu els pantalons de bonito i la camisa. Un es posa el pijama, i sobretot-sobretot es posa les alpargatas, (o pantuflas, monta tanto), i instal·lat ja dins les seves alpargatas, un entra en el seu petit mon de confortabilitats domèstiques. Un mon gris, quotidià, corrent, fins i tot si tu vols, mesquí. -i és que ¿no és també fins el més putrefacte dels nius de rates de claveguera, una entranyable llar per algú? ¿un home sweet home?

“Alpargatas. Muy Buenas”: yo y mi crcunstáncia. Jo i les meves alpargatas. Una existència (tst, al tantu, meva o de qualsevol altre, eh?) gris, mediòcre, àtona, sintàtica, sinàptica, metonímica, funcionaral. Un deambular per la vida sense gaire sentit, un anar fent tanmefotísticament ¿sats que et dic? I de sobte, calçat amb aquelles alpargatas (muy buenas), de sobre, calla tu! Alguna cosa ens crida l'atenció. Alguna cosa encen la xispa... tan se val si llegit, o vist en un anunci de compreses. El suport és el de menys. És el fogonazo mental. És la llamada de la selva. Una atracció irracional que ens desperta l'esperit i ens trasllada a altres mons, Sindudda un cas particular del principi universal del “sempre volem el que no tenim”, Ras i curt. Un sent un nom de lloc. Un nom de lloc amb moltes k's, i th's, i w's, i consonants intervocàliques, i pam! el fogonazo evocador! quin sigui, cadascú el seu, a cadaqual el seu San Martín: Samarkanda, Oh Samarkanda! Els teus vells lupanars... O jo que sé, Tomboktu, Oh Tomboctu, per les teves blanques terrasses ploro cada nit... O bé Sirna, vella Smirna, les cicatrius de la història et fan supurar càlida vitalitat... i tal. I ja està. I ja no hi som, a la butaca del menjador. Ja hem marxat, ja tenim el cap en un altre lloc. La ment a Samarkanda i els peus dins les alpargatas. Muy Buenas. Avui doncs, una desfilada de cançons amb noms de lloc exòtics, una mera enumeració de paraules amb k's i h's i w's. Una simple ristra de llangonisses sense més sentit i objectiu que activar el teletransportador de cadascú, Que cada paraula exòtica sigui un castell de foc, fogonazos que iluminin les vostres grises i mediocres i metrònomiques existències, pandilla basurilla: Samarkanda, Tomboctú, Smirna, Tegucigalpa, Bermudas, Honolulu, Monterrey...

Monterey - Vincent Delerm
Honolulu Rock-a Roll-a - Kitty, Daisy & Lewis
Moscow - Orange Juice

Monterrey, Honolulu, Moscou... l'exotisme de les consonants mudes, oclusives, sordes explosives... Avuí, en aquestes “Alpargatas. Muy Buenas”, La capacitat que te una paraula, un nom de lloc, si és prou exòtic, per obrir la llauna del tarro, qual obrellaunes racracrac, i que en surtin imatges mentals, evasions, escapades, escapismes. Com hipnotitzadors amb turbant i rellotge –lukintomaiais-lukintomaiais, donlucaraun-donlucaraun- que destapen el tarro de les essències. Hipnotitzadors arabitzats que amb la simple dicció ens porten a Tomboctú, Samarkanda, Vladivostok. Sebastopol, Pernambuco, Papeete. Singapur, Birmania, La Habana.

Down in Bermuda - Jonathan Richman
Anochece En Tahiti - El Pecho De Andy
Kilahuea - Los Tiki Phantoms

¿i si un viu a Samarkanda? ¿i si un és un Tombuktès de soca-rel? ¿i si és un adotzenat venedor d'alfombres màgiques de Samarkanda? ¿o és un dexifrador de mapes de Saba? ¿o és l'últim representant d'una llarga estirpe de pescadors de perles a pulmo lliure al mar de la xina? ¿un astròleg ocultista mesopotàmic? Aleshores ¿quin deu ser el seu pasword, el seu disparador d'imatges mentals? ¿què és el que li ignita el fogonazo evocador? ¿Almoster del camp? ¿Sabadell? ¿Valladolid? Mercenaris de la vella europa balcànica, d'imecable comportament professionals, es guanyen honradament la vida al cor de l'Àfrica Occidental. A tan la peça. Africa Paga, i Jorge Martinez, desde Gijón, ho certifica.

Africa paga - Los Ilegales
Carnaval De Sao Vicente - Cesaria Evora

Sao Vicente de Cabo Verde, Café Atlántico, La Viena Imperial. El Paris d’entreguerres, Pescadors de Corall Corsos, Praga i els seus Gólems. Un lleuger bot solcant sigilosament la foscor ,una brumosa nit de monzons, entre plantacions d'arrossars a l'Indoxina Francesa el 1932. Un Singapur Sling degotant humitat a la barra d’un hotel, mentre les palmeres tamisen el sol de mitja tarda. El Transiberiano, i un grum anunciant els passatgers que el sopar està servit al vagó restaurant. El Danubi, tot ell, tot llarg, tot gris, amb els seus assassinats, les seves persecucions en bot, els seus suicides. L.I.M.O.G.E.S. El festival de San Remo i un Dry Martinin, el Casino de Cannes i un altre Dry Martini. La estepa siberiana. Un trineu tirat per ¿què? ¿xuxos? i els passatgers coberts amb les típiques pells d'os. Un barret solitari penjat desmenjadament d’un penjador en un café a la una i vint de la nit. Montecarlo, Casablanca, Hong-Kong. Istanbul, Constantinoble...

Istanbul (not Contstantinoble) – They might be Giants

Istanbul (no Constantinoble), Los ojos de Xixen-Itzá, Mompracem. Els Carpats i els seus exin-castillos, Shangri-la, el Tibet. Maldivas, Scheischelles, Ceilan. La Ruta de la Seda, La de la Plata, la del Bacallà. Dervitxes dançan, donant tombs, accelerant, tan marejats que echan la pota elípticament sobre els seus caríssims vestits. Aruba. La Gran Barrera del Coral, la Gran Barrera Xina, la Gran Barrera Idiomàtica. Tasmània, Tametava, l'Urulu. Bangkok oriental citi batdecitidonnous, decitidonquers. Macau land of hope and glory. L'Illa de Reunion, la de Pasqua, la de Lost. Antigua, Antigua i Barbuda, Barbados, Bahamas, Bielorrussia i el turista accidental. Mogadiscio, Madagascar, Ventolín. Minsk, Tiblisi, Crimea, Dinamo. La plaça aquella de Maraqueix, Calicut, Klow. Szohod, Hanoi, Khe-Sanh. Ho-Chi-Min, Da-Nang, Dien Bien Phu i 400 legionaris francesos amb la munició esgotada, en una desesperada i inútil càrrega final a la baioneta. Na-na-naitin. Milan, Madrid, Chicago, Paris.

Milan, Madrid, Chicago, Paris - Jay-Jay Johanson

Nairobi, Mombasa, El Caire. Oslo, Roma, Fuentealbilla. Referències exòtiques. Exotic refree, vive Obrevo... I també llenguatges exòtics: sons extanys que ens fan evocar altres vides, altres dimensions. Accents de llunyanes reminiscènscies, nòrdiques, eslaves, bàltiques, maoris o -per dit algo més pròxim- franceses. “Vaig arribar a la teva costa, on cap barrera idiomàtica podia aturar el teu somris, i vas esclatar amb les meves quatre paraules balbucejades en el meu pobre francès trencat. Vas murmurar suaument coses, i jo sense cap traductor a mà. Però no m'importava una merda, perquè sabia que aquells incomprensibles sons teus eren torrides paraules d'amor. Ara que les recordo, Under a southerly sky, les teves promeses semblen tan trencades i pobres com aquell meu francès. Recordo les teves paraules. A tots els diccionaris on les he mirat, veig que més trencat que el meu pobre francès, ha quedat el meu cor.” Broken French Dylan Mondegreen, EJDM, 99,8 FM, “alpargatas”. Avui exotismes. De llocs i d'accents. Accents exòtics, barreres idiomàtiques, llocs evocadors. Dylan Mondegreen, seudònim de Børge Sildnes, magnífic en aquesta Broken French, gravat l'estiu de 2007 en un barco-casa-estudi ancorat a la petita illa de Giske, a la costa Oest de Noruega.

Broken French - Dylan Mondegreen

Dar es Salam en una vela llatina, blanca, immaculada, com els pels de la barba del tio que s'està morint de set a la seva coberta. Alexandria i un tio voltant desesperadament pels carrerons estrets, buscant-ne tres més amb qui completar un quartet. La Polinèsia Francesa, Papetee, un veler estavellat en una caleta, el seu capità perdut per segon i probablement definitiu cop als 50 anys. “Akaba”, que cridaven aquells xiflats. L'estret de Gibraltar -i una bella contrabandista de tabac travessant-lo de nit per amor- l'estret de Malaka, el de Bering i el de Torres, (up north, between Cape York Peninsula and Papua New Guinea). Alger, Yukon, Tabarca, capicci? Tabarca. Cicely, (Arrow-head County, Alaska), Hobart-Sidney, i una ristra d'ofegats, que cara surt la mar de vegades. San Ficción (amb un “Rodrigo Tortilla, m'has mort”, després de cada orgasme). I Tokio connexió Mallorca.

Tokio M'és Igual - Antònia Font

Rangún, La Pampa, Nicaragua, nicaragüita, la flor mas dulse de mi hardiiin. Smirna, i Hemingway el 1922 contemplant com els grecs, en la seva evacuació davant la reocupació turca, trencaven les cames dels seus rucs i els llençaven encara vius al moll. La ciutat d'Angostura -Ciudad Bolivar des de 1846-, a la República Dominicana, Madeira, i el Mediterrà, és clar. En italià.

Mediterraneo - Gino Paoli
Singapore - Laila Amezian

si tota la pluja que caigues a Singapur, s'hagues perdut pel camí, i hagués caigut a sobre nostre..., estavem drets, i vam sentir la sirena d'un bot, jo tremolava una mica i em vas cobrir amb la teva gavardina, l'aigua que em regalimava cara avalla era suau i tèbia i no va deixar cap traç. Laila Amezian i Singapore Qualsevol cosa, qualsevol anècdota, la història més tonta que et puguis tirar a la cara, jo que se, et pica un mosquit posem per cas. Vale, et pica un mosquit i el liquides d'un manotazo. Cosa més tonta del mon, no? Només cal que li pintis un decorat de fons amb un punt d’exotisme i ja hem girat el mitjó: un ventilador dona voltes pesadament penjat del sostre de l'habitació de l'hotel, espantant un ramat de mosques que s’amaguen de la xafogor monsònica. Les persianetes de l’única finestra deixen veure una col·lecció de sostres de cases baixes, la majoria pintades de blanc, algú truca a la porta. L’homme impecablement vestit de blanc no sembla afectat per la calor. Es treu el barret –blanc- i d’una ràpida manotada al clatell liquida el mosquit que l’acaba de picar. Indecis, es mira el palmell de la ma, un enorme tacarrot de la seva pròpia sang barrejat amb pasta de mosquit. Natural: en aquesta ciutat els mosquits cauen a milers.

Pacifico - La Buena Vida

Final de trajecte. Des de temps immemorials, la humanitat s'ha pirrat per viatjar, (¿pirrat per pirar hehe?). Les migracions indoeuropees, els hunos, Ulises, Colon, Marco Polo a la Xina, Marcos De los Apeninos a los Andes, Armstrong a la Lluna... la humanitat viatgera: l'ànsia pel desconegut, per la descoberta, la inquebrantable curiositat humana, sempre endavant, sempre més enllà, sempre superació, plus ultra...

Sí, això és els que ens diuen, això és el que està escrit, això és el que ens venen, això és el que volem creure. Fale. Sí. Però jo em pregunto, ¿fins quin punt tot això no és una zarandaja, una excusa de mal pagador? ¿fins quin punt tanta obsessió pel viatge en la humanitat no son en el fons ganes d'escapar, de fugir? ¿de deixar enrera un passat xungo, d'oblidar una història personal penosa, xapapotes intransferibles, mals ratos de cuidado? Baixar persianes, oblidar, tallar vincles, escapar, fugir, abandonar... Ulises escapant, Marco Polo fugint, Neil Armstrong dimitint. Suicidis en miniatura, viatgers d'impostura...

Australia - The Shins

Aruba, Jamaica, Bermuda, Bahama, Key Largo, Montego, Florida, Martinique, Monserrat, Port au Prince....

Semanazo

Aquest divendres, el -tothom dret en respectuosa standing ovation plis- 7 COPS CAMPIÓ D'EUROPA D'HOQUEI es juga els quartos al palau blau-grana en el primer partit de la semifinals de la lliga. El patit (no, no hi falta cap "r", el patirem fins la bocina final) el retransmetrem asiusual per Punt 6 Ràdio. Asarisolt, aquesta nit no hi haurà Jardí del Manicomi.

Despres del paseillo pel passillo, esperem el retorn victoriòs, i amb alguna altra samarreta de trofeu. Si pot ser de la familia real millor.

OË!

P6R 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Trains and boats and planes”, com la cançó del Burt Bacharach que l'obre, perquè avui parlarem de despedides (sic) en estacions de tren, en passarel·les de ports, o en sales de facturació d'aeroports: “Trains and boats and planes are passing by, they mean a trip to Paris or Rome to someone else but not for me. The trains and boats and planes took you away, away from me....” Took you away from me, aquesta és la clau. T’allunyes en barcos, trens o avions. O com sigui. I potser no és tant el voler fugir físicament, com que el temps passi. Simplement que el temps passi. Que passi el temps, i per pura decantació temporal, això ja es converteix d'alguna manera en marxar. I així de passada, un s’estalvia pasta, billets, marejos i mal d’orelles per canvis de pressió en avions. I el que és més important: s'estalvia l'haver de dir adeu, les despedides.

Trains And Boats And Planes – Burt Bacharach
Trains - Marlango
The Trains - Nashville Ramblers

“Trains and boats and planes” en honor d'adeus llençats displicentment en estacions de trens, en ports, en taulells de facturació d’aeroports, amb papallons a l’estomac i intranquil·litats a l’ànima. Adiooos, miamoooor me vooooyyy. Mocadors agitats a l’aire, mocs ressecs que salten per terra en fer-los onejar, banderes blanques dels nostres adeus. Blanques i immaculades (o tacades de mocs o de qui sap què). Bien, evidentment pura iconografia poètica, més falsa que un duru sevillanu en aquestes temps de kleenex i autopistes de la informació. I sinembargo seguim marxant. Quisigui segueixen anant-se. En trens, avions, o bots. O en patinet. I les papallones indferents a tanta novetat, seguiexen revolotejant pels estòmacs. La dietètica en estàtica.

Come on Train - Don Thomas
Muévete en el tren - Doctor Explosion
Love Train - The Woodentops

Per cinc cèntims, formes de dir adeu, dos punts: “corrent aparatosament per l’andana esquivant maletes de cartró anuades amb cordills, tot en blanc i negre, agitant un mocador dramàticament”; o “mirant a l’infinit des de la finestra d’un borreguero o un Catalunya Express”; o “amb un simple petonet a la galta inexpressiu, com fingint totsdos que demà a la mateixa hora taliqual”; o “quedant-se a casa mirant un Sporting-Barça que acabarà en empat a u, mirant de reüll el rellotge per calcular si el tren deu haver marxat ja de l’estació. I sí, al final vam guanyar aquella lliga, una dels Tenerifazos. I no, no et vaig tornar a veure mai més. Almenys no d’aquella manera. No amb aquells ulls.”

Boat Train - The Pogues
Night Boat to Cairo - Madness
Building A Boat - The Rumble Strips

“The trains and boats and planes took you away, away from me”. Despedides. I no de solters amb una professional fent un striptis, no. Despedides amb temors, despedides amargues, despedides cap el desconegut. Repassant mentalment la primera que et salta al tarro, és –esclar- la més paradigmàtica. Burt Bacharach va escriure la cançó amb que em començat, el 1965. Als seus 37 anys. Aixi que amb una ràpida resta comprovem que el 1943 en tenia 15 d’anys, la edat en que a un li comencen a impressionar les coses. La edat en que a un se li queden gravades a l'ànima a foc, també. Així que podem -gratuïtament- especular amb el nen Bacharach, al seu Kansas City natal, amb aquests 15 anys que diem, davant de la cua del cinema. ¿Quina peli toca avui?” “Casablanca, Burt, avui anem a veure Casablanca”. Casablanca. Paradigma de les despedides amargues en una estació. Allí tenim tota aquella massa imponent de masculinitat del Bogard entomant la pluja amb el barret i la gavardina calats, mentre el fidel Sam l’agafa per la màniga, “au, Sr. Rick, que marxa el tren”. Caos, gent agombollada pillant el darrer tren cap a la salvació. Els Nazis a dos pams. Refugiats amb les últimes pertenències entaforades a corre cuita dins maletes de cartró mal lligades. I la pluja que va dissolent les lletres de la carta. Les lletres que li diuen a Rick que tot s’ha acabat, que els dies de vins i roses a Paris són literalment paper mullat, tinta aigualida. “Va Sr. Rick que ens atraparan els Nazis”, paper mullat, tinta aigualida en una estació, “Adiooos mi amooor me vooooyyyy”.

Strange Boat - The Waterboys
Don't Rock My Boat - Bob Marley
boat to bolivia - martin stephenson and the daintees

Tots coneixem l'amargor d'aquella despedida del Rick. Aquella estació atapeïda, i caòtica (¿potser la Gare du Nord?). I sinembargo sempre m’ha atret l’altra part de la història, la que no es va passar però podria haver passat. La que igual es va quedar a un putu pam d'ocòrrer. La del, -per dir algo- missatger que quan el Victor Laszlo, amagat malalt en el seu llit de fugitiu en qualsevol cuchitril del Paris més discret, li pregunta si ha vist l’Ilsa. I el correu li diu, “caxis, Victor, quina mala sort, m’ha dit el recepcionista de l’hotel, que he perdut la tal Ilsa per -res- mig putu minut. Que just entrava jo acabaca de marxar amb tot l’equipatge, res, just mig minut abans que entres jo” “cony ¿i això?” “ves, Victor, una puta llàstima. Llàstima perquè només m’he entretingut cinc minutets de rè a Chez Pierre prenent uns Ricards (o fent-la petar amb la Lucette, que és la mar de simpàtica, o llegint l'Equipe, o lu que sigui). L’altra part de la història, la del Rick, l’Ilsa i el Sam reunint-se en aquell tren cap a Marsella, d’allí en un atiborrat vaixell de càrrega fins el port d'Oran, i d’allí a Casablanca... ¿els casaria el mateix maquinista del tren? ¿haurien obert tots dos també el Rick’s Café? Hmmmm. Igual haurien acabats avorrits l’un de l’altre. Farts. Emprenyant-se per qualsevol tonteria- Traient-se els ulls per nimieses. Follant amb desconeguts, amb el primer que se’ls poses pel davant només per cabrejar a l’altre.

The Ship Song - Nick Cave & the Bad Seeds

“Trains and boats and planes”, secció boats, subsecció Ships. Una cançó que sempre m'ha despertat molt de carinyo, i alguna llagrimeta furtiva també, Shipbuilding. La vaig conèixer amb la veu del Rober Wyatt, tot i que ara la sentirem en veu del seu compositor, Elvis Costello. M’agrada com acaba encerrando dentro una gota de ámbar, una cosa amb tanta bellesa com tristesa, a parts iguals. Diapositiva de les contradiccions del capitalisme, o millor dit, d’una determinada praxis capitalista: la que s’impulsa de la indústria de guerra per proporcionar riquesa, prosperitat, i benestar. Costello la va escriure per Wyatt quan la guerra de les Malvines va fer reobrir les drassanes tancades de feia temps. “És un rumor que s’exten per la ciutat, a través de dones i crios, diuen que obriran les drassanes, i que faran nous barcos... un abric nou per l’hivern, sabates per la dona, i una bici per l’aniversari del crio... “papa, m’han dit que m’he d'enrolar, que per nadal tornarem tots a casa...” O no.


Shipbuilding - Evis Costello
Embarcaçao - Cesaria Evora

“The trains and boats and planes took you away, away from me” Despedides en estacions. Per exemple. Sobre el mig metre d'alçada de la plataforma del tren (aquesta alçada que sembla donar una certa superioritat moral), dir -sense venir gaire a cuento- amb cara seriosa, circumspecta, quasi absent, en semi trance “algun dia et diré adeu des d'una plataforma com aquesta. I serà per sempre”. I que encabat del temps, acabi sent veritat. O pitjor encara: que no ho acabi sent però lamenti que no ho sigui.